Lars Physant
Naturalisme introspectiu II
LARS PHYSANT
Pintor. Va néixer a Copenhague l’any 1957. Viu a Barcelona des del 1994. Des de molt jove ha treballat el tema de la unió del realisme i l’abstracció dins de la mateixa obra. Des del 1997 s’ha referit als seus quadres amb les expressions realitat dividida unida i naturalisme introspectiu. Ha realitzat nombroses exposicions a galeries, institucions i museus de diversos països europeus. Els seus quadres han estat reproduïts en diversos llibres i revistes. La seva obra també inclou els gèneres de l’art religiós per a l’Església i el retrat.
ARQUITECTE DE L’ESPAI I DEL TEMPS
Evidentment, tot bon pintor sempre ens sorprèn, encara que ja coneguem quelcom o molt de la seva obra. Lars Physant ens sorprèn particularment. En primer lloc, per l’indubtable gran qualitat del seu art; i després, i no amb menor intensitat, pel format dels seus quadres. Uns quadres que no sempre tenen a veure amb l’etimologia del mot, però que ho són com a suport explícit, originalíssim, d’una tasca pictòrica. Lars Physant no refusa l’habitual concepte del quadre, el que fa és anar més
enllà tant en allò geomètric com en l’intencional creatiu.
Per un instant, aquest "anar més enllà" ens sorprendrà de manera diferent de com sorprèn generalment una autèntica obra d’art. Gairebé ens sentirem desorientats en l’espai que habitualment esperem de tota representació pictòrica. Arribarem a preguntar on és l’espai que l’artista ha volgut reproduir en exigible transmutació també moltíssim més enllà de la diguem-ne còpia. Doncs l’espai sen’s ofereix - ¿deconstruït?, ¿dislocat?, ¿tergiversat? – fora de l’acostumada percepció de la realitat. Sigui aquesta realitat un paisatge, una figura humana, un bodegó fins i tot. Espai que com a continent i contingut abasta la visió i el seu significat, que li motivaren l’obra. I amb la dita alteració, tan aparent com real i sempre sorprenent, estèticament sorprenent, la del temps.
Els continguts de les pintures de Lars Physant són unes imprevistes formes geomètriques que si s’escapen del quadre habitualment considerat, no són alienes a ell. Geometria transgredida, sí; però en pro d’una nova visió de la realitat alhora transgredida per a una major captació i un major gaudi estètic. I més que estètic, si es pot dir d’una obra d’art. Lars Physant altera creativament l’espai i també creativament altera el temps que sovint en la seva obra té presència protagonista. Un temps, el d’aquests quadres de Lars Physant, que de vegades es plasma no en continuïtat lineal, sinó en acumulació de present i futur, o de present i passat. Transgredit en les seves dislocacions, el quadre de Lars Physant aconsegueix convèncer – conceptualment i estèticament –que en una marina o en un carrer a la vegada és el crepuscle – matutí o vespertí – i el ple migdia. Tot això degut a l’encertadíssima juxtaposició dels diversos fragments que constitueixen – abstractes i a la vegada figuratius – la sempre assolida i bella unitat de l’obra.
Aquestes fustes que són el suport sobre el qual Lars Physant aplica els acrílics del seu cromatisme també molt personal... en elles mateixes, vistes en l’estudi, i sense colors encara, gairebé ja contenen una obra pictòrica, donada la intenció estètica amb la qual l’artista les acobla defugint una única superfície plana. També juxtaposició i superposició de fragments que donaran suport a la intencionalitat d’assolir, com s’assoleix, una mena de relleus en els quals, a més del dibuix i el color, s’arribarà a la sorprenent transgressió de l’ espai-temps. Transgressió que és revelació nova, experiència nova d’ ambdues dimensions. I ensems, un arribar a intens realisme per mitjà d’una abstracció no antifigurativa, sinó molt figurativa ja que s’ha buscat, trobat i posat en un mateix lloc d’art – el quadre, per més que no quadrat... – això que tant el pintor com el contemplador busquen i esperen de la pintura.
I no, res de deconstruccions avui tòpiques posades de moda i posteriors al treball pictòric de Lars Physant. Es tracta, aquí, d’una intensa construcció que el pintor denomina, amb tot encert, realitat dividida unida. Que el quadre pot semblar descomposat en línies de fuga vers un més enllà d’un temps i d’un espai que l’espectador habitualment espera explícites a l’instant? La diguem-ne unificació de formes i sentit, d’espai i de temps, es produeix després d’un brevíssim lapse, el que causa el bell de la sorpresa enfront de l’originalitat artística. Originalitat que no es deu tan sols a allò conceptual de l’obra de Lars Physant, sinó també i en idèntica mesura al fet que aquest artista és un excel·lent pintor. Excel·lent pintor i arquitecte de l’espai i del temps que amb el plaer estètic ens proporciona quasi el plaer de la ubiqüitat.
Enrique Badosa