Jordi Abell贸
De Leonardo a Darfur
Paradoxalment, avui l’oblit no necessita del pas del temps. És quasi immediat i s’aprofita de la dispersió d’estímuls i informacions. No s’origina en l’esvaïment sinó en la saturació. És per això que, quan Jordi Abelló ens planteja enfocar de nou la nostra atenció sobre un esdeveniment de tal magnitud tràgica com va ser l’anomenat genocidi de Darfur, no voldríem recórrer simplement al terme –per tant repetit de vegades inoperant- de la memòria i la seva necessària protecció.
Amb De Leonardo a Darfur, Abelló estableix un recorregut insòlit que ens trasllada d’una de les icones (el pleonasme és del tot justificat) de la pintura occidental, el Sant Sopar de Leonardo, motiu de turisme banal i de legítima admiració estètica, fins a l’aspre escenari d’una guerra terrible, amb la imatge que Google Earth ofereix de Darfur, representació real i planimetria convencional alhora. És un viatge insospitat que posa en evidència els substrats de l’oblit.
En aquesta peça, no podem deixar de referir-nos al famós el fragment del tractat sobre la pintura de Leonardo on deia que als murs bruts i irregulars podíem descobrir bells i pintorescs paisatges, batalles i figures agitades. Amb això reivindicava l’imaginació i una pintura basada no en la descripció realista o idealitzada sinó en l’efecte visual, com en el seu bromós i característic sfumato. La vaguetat imprecisa però suggeridora de fantasmagories d’aquest recurs i aquesta mirada, serveixen com a model d’una concepció Il·lusionista de la imatge. De la mateixa manera, nosaltres ens deixem seduir avui per el calidoscopi d’estímuls visuals caient, potser, en un hipnotisme narcotitzant, en una confusió plaent. Però a aquest mecanisme fonamental de la imatge se li pot donar la volta i activar-lo com a recurs de desvelament, d’il·lumanció esclaridora.
El desplaçament espacial i temporal que ens proposa Abelló crea una superposició, és a dir una sincronicitat. Darfur està present, o hauria d’estar-ho, sota la superfície del nostre imaginari. Del rictus patidor de l’apòstol arribem al testimoni inquietant d’un episodi que ens parla de la nostra pulsió terrible de violència. Aquí Leonardo no és un punt de partida excels, no té la brillantor d’allò auràtic, sinó que ofereix un paisatge d’aridesa que permet que el craquel·lat de la pintura esdevingui clivejat d’una terra àrida i desèrtica i que ambdós evoquin el rastre del temps i la ferida. Com en un aterratge, un endinsament moral, accedim a les capes doloroses d’una deshumanització que, irresponsablement i perversa, ens entestem en no mirar.
Àlex Mitrani