Daniel Argimon
Arqueologia del present
Una de les maneres de reconciliar-nos amb el temps és fer present, recuperar, allò que pot apreciar-se de nou per les seves qualitats artístiques i la seva vigència expressiva. Un artista pertanyent a la generació de Josep Guinovart que mereix aquesta atenció és Daniel Argimon.
Daniel Argimon (Barcelona, 1929-1996) ha estat un dels principals representants de l’informalisme a Catalunya. A la seva obra hi ha una peculiar i paradoxal relació entre recursos i valors que semblen oposats com la degradació, el detritus o la negror i la bellesa, l’esclat lluent del daurat o del propre. L’escriptor Juan-Eduardo Cirlot, en un text de 1965, deia: “Argimon es un pintor que mezcla los datos de esa muerte continua que transforma nuestra vida y va formando una cola de ceniza tras nosotros” en un procedir que el portaria a establir una “arqueología del presente”.
El caos original, el foetus i la figura simbólica d’Adam, són elements recurrents en l’iconografia d’Argimon que ens indiquen la seva inquietud per el naixement, per els començaments. El collage i les tècniques de cremat amb foc, sovint sobre paper de diari, remeten a la seva exploració del desgast i la destrucció, que es veuen contrarrestats per una pulsió ordenadora, en ritmes regulars. I de la foscor sorgeixen uns reflexos metal·liques o apareixen unes tonalitats luxoses que evoquen una llum redemptora.
L’art d’Argimon va tenir sempre una component crítica, més o menys explícita. “Le banquero” ens fa pensar en la frase feta “el temps és or” que André Breton invertia al seu epitafi. Davant la necessitat d’acumular diners per a sentir-nos més segurs i protegits –sense resultats fonamentalment positius-, Breton reivindicava el temps com una una font de saviesa i meravella, de coneixement amorós i secret del món. En la mateixa línia, Argimon ens descobreix que hi ha una bellesa en l’envelliment, en l’assumpició del pas del temps i, alhora, denuncia la perversitat de la degradació, quan la cobdicia i la irracionalitat ens fan perdre el sentit del present compartit.
Àlex Mitrani