cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Guinovart

Josep Guinovart.

La GaLeRia,Sant Cugat

Sens dubte la societat de la tecnologia mediàtica ha posat a l’abast de la majoria una gran quantitat d’informació. Creiem que podem accedir a qualsevol coneixement amb un parell de clics de l’ordinador i participem d’una dinàmica vertiginosa que empeny la nostra atenció d’un motiu a un altre, sense donar-nos temps per digerir el bombardeig d’estímuls al que estem sotmesos constantment.

Davant la falta de temps, l’espectador espera que li guïin la mirada, que li expliquin el significat de la producció artística. Dels artistes s’esperen gestos grandiloqüents que conquereixin l’escenari mediàtic on es mesuren els triomfs fugissers. Hi ha intents d’acostar-se a la humanitat de les persones, a allò primigeni, però sovint es confon l’anècdota amb allò important i es malgasta el temps amb el que és superficial.

Cal doncs trobar espais on poder trobar-nos verament i poder entendre el nostre lloc en relació amb l’entorn. La producció de Guinovart, de la qual ara us en presentem una mostra que abarca obra des de l’any 1956 fins a la seva mort el 2007, s’eleva com una talaia des d’on l’artista ens brinda aquesta oportunitat tot fent-nos partícips de moments de debó. Contempla amb atenció la terra i el mar, la ciutat i el món rural, la societat i l’individu, la tradició i la modernitat i assenyala els indicis d’autenticitat que hi podem descobrir. La seva capacitat de penetració explica la seva vigència, ara encara més significativa quan ja han passat sis anys des de la seva mort. A nosaltres només ens queda aquietar el ritme i estar disposats a endinsar-nos, tal com l’artista feia quan escometia cada obra, en la matèria i el gest fonamental que li dictaven un entorn i unes circumstàncies concretes.

Els anys de formació de Guinovart segueixen un patró que trobem en altres artistes catalans de l’època: trasllat de la ciutat al camp durant la guerra civil, estudia a Llotja mentre treballa en el negoci familiar els primers anys de la postguerra, assisteix a classes al FAD, esdevé membre del Cercle Maillol, rep una beca de l’Institut Francès per estudiar a París (1953), fa estades a diversos indrets d’Europa, visita Picasso, etc. A la dècada dels quaranta la seva pintura evoluciona cap a un realisme esquemàtic que delata una càrrega transcendent i primitivista: la frontalitat i la ingenuïtat de les figures, l’atracció per l’art romànic que compartia amb els coetanis, així com la nostàlgia per les coses originàries que havien escampat les avantguardes. Als anys cinquanta, influït per l’interès per Zabaleta, el popularisme lorquià, els braus, el flamenquisme i el cante jondo -que esdevindran temes que fins al final emergiran intermitentment en la seva producció- s’endinsa en l’expressió realista del món del camp enllaçant amb una poètica rural, geometritzant, de lirisme greu que J.M. Bonet ha observat entre altres artistes d’aquell moment. A finals dels cinquanta abandona la representació i la seva obra fa un gir cap a l’informalisme amb la incorporació de materials humils i el treball expressiu de la matèria. I a primers dels seixanta inicia una etapa de síntesi del que Corredor Matheos anomena “nou realisme” per la presència d’elements de la vida real en un context abstracte, que el permeten expressar l’empremta del temps, els cicles de la natura, els fets socials o la dicotomia humana.

Aquesta capacitat de síntesi entre l’abstracció i la realitat definirà a partir d’aleshores la seva trajectòria en la qual es mantindrà sempre viu l’interés per la societat i el món cultural que l’envolta. Com a exemple en aquesta exposició podem contemplar unes magnífiques pintures dedicades a Miró (Les garrofes de Miró i Miró, 1993), a Picasso (Minotaure, 2003) i a Barradas (Espai urbà i Barcelona des del mar, 2005). Altres peces mostren d’una manera més subtil la conversa estètica que estableix amb altres autors i moviments: a la constel.lació de lluna i ous (S/T, 1978) es pot veure un ressò de l’univers de Ponç i al plat i construcció de formigues (S/T, 1998) amb les inquietuds i estètica surrealistes, tot i que ambdues obres són plenament guinovartianes i emergeixen de la necessitat visceral de plasmar el cicle silenciós però febril que impulsa la vida.

Per damunt de tot és el procés de destrucció i construcció, de mort i de renaixença constant el que el defineix i explica que no s’acomodi en cap estil, perquè l’artista es reinventa en cada pintura. És cert que els autors que han aprofundit en la seva trajectòria han assenyalat una sèrie de símbols i motius que sovintegen la seva obra: la roda, el sol, el gra, l’espiga, els objectes desgastats, els colors de les estacions, les feines del camp, la mar, el peix i el pescador, la barca, l’ou, les fustes cremades o els rostolls entre molts d’altres. Però d’una manera o altra, tots els qui l’han estudiat coincideixen a subratllar la transformació i la sorpresa com a trets definidors de la seva producció. La riquesa del seu cosmos, que explica la diversitat d’interpretacions i lectures que ha motivat la seva obra, s’expressa en molts guinovarts diferents, tal com podem contemplar en aquesta exposició.

La força i la permanència de Guinovart rauen en la capacitat d’atenció i de la sensibilitat que el permeten identificar-se íntimament amb el seu entorn. És a partir d’aquesta identificació que l’artista va saber abstraure el pols essencial dels fets i les coses i on rau la seva universalitat. Per això, per entendre Guinovart, ens hem de despullar de preconcepcions i, com suggereix Hac de Mor, hem d’estar disposats a desaprendre fins i tot Guinovart: no buscar cap lectura des de la raó sinó acostar-noshi amb l’actitud oberta de l’infant. Només així podrem entrar en el traç que dicten la matèria senzilla i el color, descobrir el gest rotund que modela la vida i escoltar la suggerència, la revel.lació, que ens xiuxiueja el guaita expert, el talaia Guinovart.

Helena Batlle i Argimon