Guinovart
Llindars
La trajectòria de Josep Guinovart es caracteritza per una experimentació constant. El seu esperit inquiet el conduí a trepitjar terrenys artístics fins aleshores inexplorats. En un moment difícil de manca de llibertats com el de la nostra postguerra, aconseguí traspassar els límits de la tradició, eliminar la frontera dels gèneres i trencar les cotilles de la tècnica.
Un llindar és el límit entre dues (o més) realitats. La pintura no deixa de ser, al cap i a la fi, un espai intermedi, una porta o una finestra que ens permet entreveure la vida que batega a l’altra banda de la tela. No diem res de nou si afirmem que l’obra de Guinovart —pel seu vitalisme i per inspirar-se constantment en la realitat i la natura que l’envoltaven— s’aproxima molt al pols i al ritme de l’existència. Sovint hi veiem referències als llindars propis de la vida: naixement i mort, nit i dia, crit i silenci..., o bé a les estacions de l’any, ben representades en el mural que presideix l’Espai Guinovart.
De tot això l’artista n’era conscient, i és per aquest motiu que treballà sovint i amb multiplicitat de registres el concepte de llindar. Amb freqüència veiem com les seves obres es troben al llindar de la paraula i la imatge, del traç i la lletra, del visible i l’invisible, de la forma i de l’informe. A voltes hi trobem representacions evidents i literals: una porta, una finestra, un orifici fosc i profund. Altres vegades, un mirall ens obre la porta a una nova realitat invertida i un blat madur que tot just germina es contraposa a la mort que habita en les conques d’una calavera. Són, al cap i a la fi, múltiples cares d’un mateix poliedre, camins que ens situen al llindar de l’abisme, a les portes del misteri.
Bernat Puigdollers
Comissari de l’exposició