cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

A Guinovart

Exposició col·lectiva

Essent Josep Guinovart un home que defuig visceralment qualsevol forma, per mínima que sigui, de culte a la personalitat, i encara menys si aquesta és la seva, poden semblar paradoxals la celebració de l'Any Guinovart i el fet de fer una mostra intitulada precisament "A Guinovart".

La iniciativa de l'exposició "A Guinovart", l'ha tinguda la Fundació Espai Guinovart, d'Agramunt, amb l'objectiu de subratllar i afermar la tasca d'acostar l'art contemporani a les comarques de Ponent que aquest Espai ha endegat del 1994 ençà amb l'organització regular d'exposicions d'artistes reconeguts i d'altres que aporten inquietuds renovadores.

L'exposició "A Guinovart" té lloc en dos àmbits, a la Biblioteca Pública de Lleida i a l'Espai Guinovart d'Agramunt; i consta d'una cinquantena d'obres, una de cadascun dels cinquanta d'artistes que hi participen, els quals de fet conformen una àmplia selecció dels qui han exposat a l'Espai Guinovart des de la seva inauguració.

El catàleg de la mostra va més orientat a complementar-la literàriament que no a catalogar-ne i comentar-ne les obres, tot i que això també s’hi fa). D'aquesta manera, a "A Guinovart", a la dimensió dels artistes se n'afegeix una altra, la d'uns poetes i d'altres escriptors.

Ja al text del catàleg inaugural de l'Espai Guinovart era citat un poema, "El vendaval", de Pere Gimferrer:

"(...) la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. (...)
I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots."

I és que sí, a l'obaga dels mots i amb la pell del so dels signes, el
món s'entela, es fa poètic. És la grandesa de l'escriptura, i igualment
és la virtut de l'art. Així, l'artista fa signes, no fa pas 'el món',
ans sí que fa 'el seu món', que té, emperò, com a referent 'un món', que
per Guinovart és el món rural de Ponent, d'Agramunt, la fúria de
l'inconscient que li puja des de la seva infantesa i que provoca un
vendaval de sensacions viscudes, de records de vivències, la qual cosa
remet a les arrels d'una cultura, les quals podem copsar a l'Espai
Guinovart.

En efecte, en art i en poesia, hi són superades les contradiccions; tots
els enigmes hi són resolts. Esdevenidor, present i passat, així com el
somni i la vigília, s'unifiquen en la gran ventúria ascendent,
preconscient, i els temps i els llocs s'uneixen i es confonen. I idees
abstractes representades metafòricament o contrametafòricament, i
emblemes de símbols d'altres símbols, s'hi amalgamen per dibuixar
al·legories noves o antial·legories.

Per consegüent, el conjunt de les cinquanta obres exposades “irrepresenta” (perquè la representació hi és esventada pel cop de vent que ve de la Panadella, la porta de Ponent), és a dir, presenta una gran batalla entre moltes de les forces de l'art: el xoc de cinquanta visions contradictòries i fins i tot antagòniques.

En aquesta presentació col.lectiva i “irrepresentada” (la suma i resta de l'art entès per cadascú de la manera -àdhuc representativa- que més li plau), la crida anàrquica a fer l'exposició, l'absència de criteri estètic unívoc, la manca de comissariats dirigistes, la negació de la por de caure en el barrejum indiscriminat (el qual és inseparable de la creació col·lectivitzada), l'afirmació de la llibertat individual i radical, i la bandera llibertària que reclama cinquanta artistes (no necessàriament àcrates) onegen, per la rebufada de la Història, damunt Guinovart nen i els seus dos germans i la seva mare, que fugen del front de guerra tot caminant des d'Agramunt fins a Cervera per agafar el darrer tren republicà que sortirà de Ponent cap a Barcelona.

La confrontació estètica -i no pas competició, en absolut!- que suposa "A Guinovart" és un reflex assembleari -i esbiaixat per la fresqueta de la marinada- del col·lotge artístic que és desenvolupat permanentment a l'Espai Guinovart. I de tot plegat, per sort, no en surten conclusions. Que cadascun dels espectadors deixi enrere la passivitat i actuï, que vol dir que miri, que creï el seu món a l'obaga de cinquanta ulls (si no l'enlluernen i el confonen), que suspengui el judici a fi que aquest se li pugui transformar.