Hi ha pocs artistes amb una sinceritat de plantejaments tan acusada que aguantin les sacsejades del panorama actual de l’art. Dominica Sánchez (Barcelona, 1945) és una supervivent de tot un col·lectiu de dones artistes que ha treballat sense defalliment per fer una obra personal, allunyada de les modes de cada moment. La seva creació -ja sigui pintura, escultura o dibuix- es caracteritza per un llenguatge rigorós i auster nascut de la seva experiència com a filla de la postguerra dels anys 1940 i 1950. Una dona forta i apassionada; una artista i una mare que ha lluitat a contracorrent per materialitzar la seva particular empremta, mentre ha anat redefinint sense por la seva obra amarada de vivències i experiències vitals. A diferència del que pugui semblar a cop d’ull, la seva abstracció lírica -que sembla realitzada a partir d’un fred constructivisme d’ordre arquitectònic- és el resultat d’una actitud introspectiva que formula correspondències vivencials. La gran característica de l’obra de Dominica Sánchez ha estat i és la de cercar el fonament, mitjançant una poètica de mínims, amb una total mesura i exigència. Aquest procés reduccionista afecta també el color, que es veu emmarcat en la monocromia i en el contrast minimitzat que lluita entre el mental i el sensual, entre la racionalitat i l’emoció, en un autèntic equilibri de bipolaritats. 

El viatge retrospectiu que presenta a la Fundació Privada Espai Guinovart Agramunt, és una nova aposta a través d’una tria de dibuixos i d’una selecció d’escultures per aproximar-nos a la manifesta tensió que es produeix en el seu cosmos, tothora en un contrapunt d’oposats: buit i ple, recta i corba, transparència i opacitat, llum i foscor. En una convivència de contraris: rigor i expansió, anàlisi i sentiment, fluïdesa i estaticisme, ocultació i descobriment... debaten en un joc de vibracions. Llocs desocupats, indrets silenciosos a través dels quals un té la sensació de contemplar la matèria espiritual de la realitat. Territoris híbrids per on transiten la confluència i l’alternança de mirades diferents, però complementàries. Perifèries, perímetres i llindars que no només cerquen la possibilitat d’entendre el territori, sinó també de transformar-lo. 

Amb sobrietat i nuesa de plantejaments, tant les seves escultures com els seus dibuixos valoren l’essència mitjançant una poètica de mínims. Una obra despullada d’elements iconogràfics que ha arribat a una tal síntesi formal que els protagonistes són el silenci i la monocromia. Per a Dominica Sánchez el dibuix és el vehicle del pensament perquè aquest mitjà és la manifestació que fa visible la llibertat d’actuació. Les contraposicions que plantegen les àgils i lleugeres corbes, traçades amb llapis, i les denses i opaques geometries componen un espai sospesat que evidencia les seves contradiccions interiors. Fou precisament el dibuix el que la va dur eventualment a descobrir les possibilitats de la tercera dimensió. “El gruix del meu treball consistia en el dibuix i era com dibuixar amb tisores i cartró; d’aquí anaven sortint les maquetes i així van aparèixer les escultures, com una trobada amb la forma de manera diferent.” Hereva de la tradició de l’escultura constructivista, els seus volums -que es projecten a l’espai com si es tractessin de dibuixos a l’aire en ferro negre o lacats en colors- estan edificats mitjançant estructures primàries i formes elementals, recreades a través d’un ordre en metamorfosi permanent. Valora el buit no pas com una absència passiva sinó com un espai generador d’energia. 

L’exposició Dominica Sánchez. Espais fronterers estableix un estret diàleg amb les creacions de Josep Guinovart; dos artistes de soca-rel, dos lluitadors nats i inconformistes que tothora han defensat la llibertat, així com els valors i els referents vitals.

Conxita Oliver
Comissària de l’exposició

Article_Praza Catalunya