cat | cast | eng

Toni Blanco

L'ombra de l'hivern cau sobre el silenci dels morts

"Fa uns quants anys vaig quedar profundament emocionat en veure" Dublineses ", l'última pel·lícula de John Huston. Aquesta es basava en un relat curt de James Joyce titulat" Els Morts ". Em vaig sentir completament identificat amb els personatges de la història.

Farà uns 6 o 7 anys que per casualitat vaig descobrir el poble de Belchite entre els erms semidesèrtics que envolten els Monegres. Em va impactar de tal manera, que des de llavors vaig al lloc dues o tres vegades a l'any. La primera vegada que vaig passar per aquelles ruïnes estava atemorit i confús. Aquell garbuix de pedres desprenia tal encant i energia, que la meva càmera es disparava una i altra vegada, fins a esgotar els rodets que portava a sobre. Les esglésies atrotinades desprenien una força no humana, semblaven voler estripar el cel net del matí. Era com si un immens crit solapat romangués ocult als meus mirades i lluités per emergir a la llum del dia. Una sensació d'angoixa, d'espera ho envoltava tot.

Feia un temps magnífic, era estiu, però al meu cap acudien les paraules del final del relat de Joyce: "... cau la neu sobre l'univers, cau lleu la neu, com el descens del seu últim ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts ".

Vaig tornar a tenir la mateixa sensació anys més tard, un mes de febrer en conèixer les valls de la Garrotxa. Aquí si queia la neu com a Irlanda però els morts romanien a Belchite.

El "veure" caure la neu d'un personatge sobre els prats d'Irlanda, es va convertir en "el meu veure" caure la neu sobre els camps més propers a la meva existència, aquells que sembrats de blat de moro a l'estiu, apareixien ara desolats i blancs. Vaig dipositar la neu sobre el blat de moro i les restes de les cañotas clavades a la terra.

La imatge d'un camp de batalla va arribar per si sola a la meva ment. La destrucció de la vida apareixia en la meva memòria unida a la visió del poble de Belchite.

Un paisatge em portava a un altre, dels dos als relats de Joyce, a la reflexió sobre l'amor. La solitud de les pedres a la meva pròpia soledat.

Belchite és un espai que t'obliga a reflexionar, que et remou les entranyes encara que siguis incapaç de pensar en els seus morts. L'únic racó no fotografiat per la meva càmera és el seu cementiri, el respecte com a símbol o fruit de la desraó de l'home. A l'altra banda de les seves muralles descansen els edificis devastats, és aquí on em sento als meus amples. Amb el temps van les coses desapareixent, es formen pasterades nous de ruïna i fang. El poble està mort però d'alguna manera segueix viu mentre les seves torres i campanars aconsegueixin mantenir-se en peu. Quan s'ensorrin potser passi tot d'una vegada a l'oblit, i potser es parli llavors del lloc com d'un paradís de llegenda pel qual les ovelles passejaven sense rumb.

No voldria donar una imatge arquitectònica freda i calculada, perfecta en les seves línies, del conjunt. M'agradaria reflectir aquesta atmosfera fora del temps, que ja per si mateixa pertany a la història, al seu propi i tràgic destí, i unir-la amb la meva pròpia història i visió del món: Dos paisatges i un relat entremesclats a l'atzar i encara avui sense saber per què
 
Toni Blanco