cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Martí Gasull

Un relat al descobert

En una sala de Barcelona, un dia com qualsevol altre, Miró contempla un quadre amb les mans suspeses en l’aire, com si volgués acariciar-lo. En un altre punt de la mateixa ciutat, Hernández Pijuan pinta a la taula del seu taller, amb un cigarret encès esperant-lo al cendrer. Un temps després, Guinovart crea una obra a l’exterior del taller de La Polígrafa; sembla haver-se oblidat, com els altres, de la presència del seu fotògraf de confiança i de l’objectiu implacable de la càmera que carrega.

«Un relat al descobert, Martí Gasull» és una exposició que presenta instants captats en els processos de creació de diferents agents artístics, com pintors, crítics, poetes o dissenyadors, la majoria dels quals, retratats en la intimitat, entre la dècada dels setanta i l’inici de segle. Les fotografies —algunes de les quals són inèdites— han estat realitzades per Martí Gasull, a qui es pot atribuir un dels arxius fotogràfics més rigorós i franc del panorama artístic contemporani a Catalunya. Les imatges elegides permeten gaudir d’escenes irrepetibles des de la familiaritat d’aquells rostres que formen part fonamental del relat de l’art català des de la segona meitat del segle XX, però també des de l’estranyesa pròpia de contemplar un instant efímer, indefinible i fragmentari. Les fotografies, d’una bellesa captivadora, agiten quelcom que en aparença és segur i conegut i que, en canvi, posseeix una capacitat pertorbadora, justament pel fet que pot revelar el que no mostren. L’exposició presenta també diverses obres de Guinovart que, lluny de romandre auratitzades, simbolitzen, en aquest marc, quelcom material, corpori i gestual del treball de l’artista.

La mostra manifesta la voluntat d’obrir espais —des de les pràctiques artístiques i col·lectives— per assajar diferents maneres de generar i percebre els relats (artístics, socials, culturals, polítics, etc.). Això vol dir disturbiar quelcom rígid i canònic (començant per la història de l’art), sacsejar allò que apareix com a complet o separat (com el coneixement i les disciplines) i contagiar l’exercici d’una mirada inacabada que només pot donar-se des del cos. És aquí on les fotografies de Martí Gasull possibiliten o, més ben dit, impulsen a colar-se per les escletxes del relat de les arts a Catalunya, la qual cosa obre un territori privilegiat per fer(-nos) preguntes: com intervenen les imatges en els relats contemporanis? Han reconfigurat els límits de l’esfera pública i privada? De quines maneres pot afectar ser susceptible de ser fotografiat en gairebé qualsevol moment? Quines estratègies utilitzen els creadors actualment per compartir les seves imatges? La sobreexposició d’imatges neutralitza la mirada? I, finalment, el registre fotogràfic pot tenir un paper creatiu o és només un testimoni?