El poble vell de Belchite va ser front durant la Guerra d’Espanya.

Va canviar de mans tres vegades. Primer va ser pres pels feixistes, després reconquerit pels republicans i reprès de nou, finalment, pels que van guanyar la guerra. Hi van haver molts morts, alguns sepultats al lloc on van caure. L’atac republicà va ser liderat pels voluntaris americans de la Brigada Lincoln dirigida per Robert Hale Merriman, professor de ciències econòmiques a la Universitat de Berkeley. Va morir més tard durant la retirada de l’Ebre.

El poble vell de Belchite mai no es va reconstruir. Es va aixecar per decret un nou poble al costat del vell, com a mà d’obra es van emprar presoners de guerra de l’exèrcit vençut. Cinquanta anys després de la batalla que va distingir a Merriman, el 1987, Terry Gillian, membre fundador de Monty Python, va dirigir una pel·lícula tituladaLes aventures del Baró Munchausen, que utilitzava el vell Belchite com a escenari natural. Necessitava una antiga ciutat europea destruïda per la guerra i Belchite constituïa una escenografia ready made impossible de superar amb cartró pedra, però no de completar amb artifici on calgués.

Vaig poder fotografiar el resultat d’aquella barbàrie el dia següent del final del rodatge abans que s’ho emportessin tot. Aquestes imatges mostren el que vaig veure. El poble semblava un cadàver maquillat i vestit de pallasso. Reproduccions molt realistes d’edificis, muralles i parets de guix sustentades permeccano tub, tot construït per veure’s frontalment, havien estat afegides en diverses parts. Canons, bales d’artilleria, taüts, falsos artefactes de setge i assalt romanien al voltant del perímetre del poble al costat d’escombraries de tot tipus. Els edificis originals en ruïnes havien estat pintats amb esprai per semblar ennegrits pel fum dels incendis i la pólvora. Els interiors dels edificis també havien estat pintats per ocultar el color anyil típic de la regió i per fer la impressió d’estar empaperats. Es van afegir antigalles per rematar l’efecte. Davant la mateixa església que Merriman havia atacat al front dels seus homes com a últim reducte enemic, s’havia erigit un patíbul en el qual penjaven gronxant-se pel vent tres nusos de forca.

La guerra com a simulacre, la història com a acudit. Memòria, sacrifici i sofriment profanats per estèrils bufonades sobre tombes sense nom. Tan sols els imbècils es prenen les coses seriosament.

Francesc Torres
Febrer 2007