L’obra de Guinovart es caracteritza pel seu esperit lliure. Des dels seus inicis artístics maldà per trencar els límits de l’academicisme i trobar noves vies d’expressió més enllà de les directrius apreses. Tanmateix, des de mitjan dècada dels seixanta del segle XX, Guinovart viu un creixement plàstic i personal compassat amb els canvis socials que es vivien mundialment durant aquells anys. Malgrat que ens trobàvem encara sota la dictadura franquista, començaven a balbotejar noves maneres d’entendre el món i la vida i a prendre forma noves actituds filosòfiques i ideològiques entre la joventut del moment, que trobaran ressò en els fets ocorreguts a París durant el maig de 1968. 

Aquest procés de canvi és ben visible en l’obra de Guinovart des d’inicis dels anys seixanta. L’artista, atent als canvis socials i polítics, comença a abandonar la severitat i el dramatisme de la seva etapa informalista per donar pas a una abstracció molt més vital -de vegades, tenyida d’hedonisme- que permet entreveure els nous rumbs de la seva obra. Tal com diu Georges Perec en el seu llibre Les coses: una història dels anys seixanta, a tota aquella generació «els semblava que dominaven cada cop més els seus desitjos: sabien el que volien, tenien idees clares. Sabien què constituiria la seva felicitat, la seva llibertat». 

Aquest anhel de llibertats va lligat en l’obra de Guinovart amb un procés de presa de consciència. A partir d’aquest moment comença a implicar-se activament en moviments polítics clandestins en contra del règim -pensem, per exemple, en els seus gravats per a Estampa Popular- i posa la seva obra al servei de tots per reivindicar-se i reivindicar-nos socialment, políticament i culturalment. Aquestes reivindicacions individuals i col·lectives demanen poder parlar de tot sense tabús, i és així que comencen a tenir presència en la seva obra temes com la sexualitat, la llengua, la política... Actituds que haurien de ser normals passaven a ser -en un context de dictadura- actes de militància, d’afirmació i reivindicació. L’artista deixa de ser un misantrop reclòs al seu taller per prendre partit en la societat i és així com la seva obra omple els carrers a través de cartells, discs i llibres per reivindicar les seves llibertats i les de tots els seus conciutadans. 

L’esperit de protesta dona pas, també, a una nova figuració, un nou realisme que alhora posa damunt la taula reflexions de rebuig cap a un capitalisme ferotge i creixent, en contra del consumisme i la seriació; reivindicacions que, malgrat els anys, encara són vigents i ens toquen de prop. 

Bernat Puigdollers 
Comissari de l’exposició