GUINOVART VERSUS CLAVÉ. ENTRE LA TRADICIÓ I L’AVANTGUARDA

Tot i la seva diferència d’edat, Antoni Clavé (Barcelona, 1913 - Saint-Tropez, Occitània, 2005) i Josep Guinovart (Barcelona,1927-2007), són representants del col·lectiu marcat profundament pels anys difícils de la guerra i de la postguerra, que els deixà en herència una personalitat lluitadora i tenaç. Com tots els artistes complets, són multidisciplinaris -van exercitar la pintura, l’escultura, el gravat i el cartellisme, entre d’altres disciplines- i s’expressen a través de diferents tècniques i llenguatges, emprant-los tothora amb un extraordinari ofici. Les seves fèrtils trajectòries de més de seixanta anys de creació ininterrompuda i intensa els han convertit en creadors de talla internacional, amb un corpus ampli i ric que manifesta la seva experiència personal sobre la realitat circumdant.

La seva producció artística es caracteritza per les mutacions i les evolucions successives que es retroalimenten en un trajecte amb etapes renovades que són una resposta al seu esperit d’independència i d’experimentació. Una aventura creativa que comença cada dia, qüestionant-ho tot i interrogant-ho tot, gràcies a una lluita personal, plena de reptes i d’insatisfaccions, de recerques i de troballes; i ja no tant des d’una actitud artística com des d’un coherent posicionament de vida, ple d’experiències vitals, que transformen en energies i vibracions plàstiques. A les seves mans, tot es visceral, d’autèntica vida. Comparteixen la necessitat de trencar els límits entre la realitat quotidiana i l’artística, entre art i vida, fins al punt que es fonen en una de sola.

Tenen en comú haver iniciat la seva formació en l’àmbit de l’artesania i de la decoració; fet que els donarà un important bagatge tècnic i coneixements envers procediments tècnics ben heterogenis, així com una capacitat de reinvenció constant, que es palesa en cada moment dels seus itineraris. Un altre punt de confluència és l’actitud crítica i el compromís polític, cívic i social que els dos artistes varen mantenir d’una manera plenament activa. La defensa de Catalunya, la seva cultura; així com els valors de la dignitat humana varen ser salvaguardats per ambdós amb una implicació personal.

És interessant subratllar la dialèctica que plantegen de metamorfosi i de mutació de conceptes en un doble vessant que s’interrelaciona: per una banda, l’arrel primitivista procedent de la cultura popular i, per l’altra, la transformació d’aquests elements més primigenis des de la profunda preocupació intel·lectual. Aquesta connexió entre bagatge i coneixement, sensació i raó, ordre i caos, forma i contingut, és la clau interpretativa del seu afany lligat directament a l’esperit de les avantguardes i a una consciència plenament contemporània. Però el gran encert de Clavé i de Guinovart és el d’haver aconseguit una feliç convivència entre la figuració i l’abstracció, que evidencien mitjançant un llenguatge que beu en les fonts de la tradició sense oblidar les inquietuds de la modernitat.

La selecció d’obres de l’exposició convida a submergir-nos dins de l’orbe d’aquests creadors, formats per un ric imaginari fruit de l’esforç de tota una vida dedicada a l’art. És la resposta crítica i compromesa davant dels reptes que planteja l’existència.

El cap com a contenidor

El component iconogràfic del cap és un tema recurrent en el lèxic artístic de Clavé i de Guinovart. Moltes obres mostren i representen aquesta imatge com un element transgressor dins de la seva expressió. Conserven encara una certa definició estructural tot i que la deformació es mou amb autonomia per caminar cap a l’abstracció. El cap és un estoc de sabers, d’idees i pensaments, d’actituds i de posicionaments davant la vida i el món. El cap, com a referent i simbologia còsmica ha tingut en totes les cultures un paper fonamental, que ha variat segons l’interès que se li ha atorgat. Per a algunes, no deixa de ser un símbol que manifesta allò més elevat, el paratge mental; un contenidor que aglutina tot allò imaginable. Per a altres, esdevé un dipòsit on tot hi té cabuda, un receptacle que emmagatzema infinitat de possibles estats existencials i alhora experiències viscudes, filtrades per la memòria i el record. No són caps entesos com a organitzacions físiques, sinó com atuells de pensaments, com a centres d’atenció de l’univers.
En el llibre Timeu, Plató afirma: “El cap humà és la imatge del món”. Altres autors, com ara Juan-Eduardo Cirlot, van ratificar aquesta frase dient que el crani, com a cim semiesfèric del cos humà, simbolitza el cel.

La investigació dels materials. La rotunditat matèrica

Els dos artistes coincideixen especialment en un denominador comú: la recerca matèrica. Preconitzen una posició existencialista quant al goig pel tàctil i per la matèria que des dels seus inicis els va acompanyar, tot trencant els límits de les disciplines artístiques a través d’una alquímia personal de processos innovadors. Així mateix, varen participar en la persecució de camins inèdits, en la riquesa dels recursos i en la ruptura de normes establertes. Unes composicions, les seves, carregades de tensions contraposades tant pel que fa a la confrontació de materials com pel seu tractament que, en certs moments, resulta d’una provocadora brutalitat, establint una lluita agressiva, directa i violenta amb la mateixa acció. Tampoc deixen de banda el drama humà present a través dels accidents de la matèria, com incisions, clivelles o talls, així com pels materials destruïts, trencats o agredits, a més dels grafits espontanis i dels gargots gestuals que accentuen la duresa argumental.

Tots dos mantenien combats cos a cos amb la seva obra: manipulaven i llevaven l’aspror a la matèria, tot plegant-la, arrugantla, esquinçant-la o esqueixant-la; en l’estampació, en l’afegiment dels elements més dispars i amb la utilització de materials extrapictòrics. Formularen un llenguatge basat en la transmutació dels materials i de les formes, així com en la dialèctica construcció-deconstrucció. La manera apassionada amb què tracten la matèria, la llibertat amb què combinen els components, la sempre equilibrada composició… ens acosten a les seves vivències personals i ens proporcionen complexes lectures de la nostra realitat.

La mostra posa el focus tant en la seves tècniques agosarades com en les eventualitats, seguint un lema de Picasso segons el qual: “L’atzar arriba sol i cal saber-lo escoltar”.

La valoració dels objectes

El procés creatiu de Clavé i de Guinovart també es pot llegir des d’ençà la relació que estableixen amb l’objecte. Objectes quotidians i humils, lligats a la vida quotidiana i de treball s’impregnen d’una nova poètica i d’una nova significació cultural i humana. Tots dos estan amatents a les vibracions de les coses essencials del seu entorn més proper i busquen captar l’alè de vida i l’energia que se’n desprenen. La concepció escultòrica i l’exploració objectual, amb la incorporació de materials diversos, a través del collage i de l’assemblatge, adquireixen una nova dimensió tridimensional amb prospeccions volumètriques de fort calat dramàtic o líric, segons els casos.

Atrets pel sentit de la corporeïtat, els objectes trobats i de rebuig resten integrats a les seves composicions, més o menys metamorfosats o manipulats. Són volumetries que incideixen en l’esperit que deixen les coses amb el pas del temps. Autèntics mestres que van aconseguir en tot moment aportar quelcom de nou i renovar-se constantment.

El gravat com a recerca

La dedicació del gravador és com la de l’alquimista que, a partir de la gúbia, el burí, el brunyidor, els punxons, els àcids, els vernissos i les tintes, crea empremtes i trames, petjades i traces. Es pot dir que actua com un mag, com un fetiller o també com un orfebre que converteix en veritat un secret amagat en les profunditats de la matèria. Dibuixa, talla, incideix, rasca, corrou, poleix, entinta… fonent el seu ofici en un tot per obtenir una nova presència; la que fa possible que els seus somnis es reflecteixin damunt del paper. En aquest sentit, contemplar l’altra cara de la imatge, feta en un llarg procés per una multitud de trànsits, per un encadenament de seqü.ncies que només es descobreixen i es materialitzen quan l’estampa està impresa, és realment una màgia alquímica.

Les carreres de Clavé i de Guinovart com a gravadors són igualment intenses en quantitat, qualitat i experimentació. Gravat i pintura o pintura i gravat corren en paral·lel tant pels continguts temàtics com pels formals, així com per l’emprament de la matèria i la manipulació de les superfícies.

Conxita Oliver
Comissària de l’exposició

Agraïments
L'exposició ha estat possible gràcies a col·leccions privades que han cedit obres especialment per a aquesta ocasió: Galeria Dolors Junyent, Galeria Joan Gaspar, Galeria Jordi Pascual, Col·lecció Joan-Artur Roura i Comas i Col·lecció Fundació Carmen i Lluís Bassat.