El Grup Taüll és un dels grups més icònics de l’avantguarda catalana de postguerra, i tot degut a una fotografia: la que captà el geni de Francesc Català-Roca sota l’absis de Taüll, un dia de primavera de 1955, a les portes de la III Biennal Hispanomericana d’Art barcelonina, i amb les mirades penetrants de set reconeguts pintors del país: Jaume Muxart, Josep Guinovart, Joan-Josep Tharrats, Marc Aleu, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Jordi Mercadé.

Segons el testimoni del crític Cesáreo Rodríguez-Aguilera, els set pintors es trobaren en una tasca del centre de Barcelona, acompanyats del crític Arnald Puig i el poeta murcià Julián Andúgar, amb el propòsit de constituir una formació d’avantguarda en el marc de l’esmentada biennal. Jaume Muxart, en canvi, parla d’una reunió prèvia a l’Hotel Terminus impulsada per Antoni Tàpies i J.J. Tharrats. En una o altra cimera es proposà l’absis de Taüll com a icona insígnia i la decisió de traslladar la sessió fotogràfica al museu d’art, que comptà amb sis instantànies: tres sota l’absis, i les restants sota les escenes del Judici Final i David i Goliat, de Santa Maria de Taüll.

El Taüll era un grup en defensa de l’art nou i en contra de “l’art fals” propi dels certàmens franquistes; fins al punt que Cesáreo els tractà com a “grup d’art polític”, que durà el que durà el certamen. Aquest esperit reivindicatiu impera en l’únic text que el Grup Taüll va publicar, a la revista Destino, en plena obertura de la biennal: un al·legat contra la mirada comercial, antiabstraccionista i retrògrada de l’art oficial barceloní, i defensor d’una avantguarda que lluiti “per anar cap endavant, per anar conquerint noves formes d’expressió artística més apropiades a les necessitats espirituals de la nostra època”.

Tot i la manca d’estil unitari del grup, sobresurten tres corrents entre els set pintors: un d’abstracte per part de Tàpies (amb les primeres teles informals) i Tharrats (és el moment de les Maculatures); un d’expressiu: a cura de Muxart, Guinovart i Jordi -aquests darrers recent tornats del París existencialista- i un de darrer de magicista, en què destaquen Marc Aleu i Modest Cuixart.

Però el que relligava la divergència de mirades pictòriques era, sens dubte, el romànic: un far per l’avantguarda catalana des de Miró (qui n’elogiava la “potencialitat i severitat”) fins al Dau al Set: (Puig n’admirava el misteriós “anonimat” dels artistes medievals). L’empremta del romànic reviu en la gravetat de Jordi, en el traç de Muxart, en el vigor de Guinovart, en la innocència d’Aleu, en les incisions de Cuixart, en l’anonimat de Tharrats o en la profunditat de Tàpies. Cristal·litza l’estat d’esperit d’un nou temps d’avantguarda que demanava una fórmula artística que fos alhora nacional, universal, simbòlica, primitiva i transcendent.

Albert Mercadé
Comissari de l’exposició