Si bé l’obra de Josep Guinovart posseeix una innegable dimensió reflexiva i de compromís, l’apropament de l’artista al regne animal ens permet explorar una faceta que conviu de manera natural amb aquesta profunditat: la seva mirada juganera. En paral·lel a la transcendència que sovint travessa les seves teles, Guinovart s’acosta a la fauna amb una curiositat desbordant, fent d’aquest univers un camp de proves visual i un espai de llibertat.

Per a l’artista, la forma, el volum i el color dels animals conviden a la recreació. Observa l’entorn amb la capacitat de sorpresa intacta d’un infant i, a través de l’ofici, el transforma en un món tangible i proper. En aquestes obres, Guinovart gaudeix embrutant-se les mans, experimentant amb els materials i celebrant el plaer pur de donar vida plàstica a aquestes criatures.

El primer gran capítol d’aquest bestiari neix de l’experiència física. L’arribada de Guinovart a Agramunt durant la Guerra Civil va suposar un xoc perceptiu per a un nen acostumat a l’entorn urbà de Barcelona. El camp de secà li va obrir les portes a una realitat nova, dictada pels cicles de la natura i la vida a pagès. És en aquest context on descobreix la fauna endèmica de les Terres de Ponent que s’integrarà de manera orgànica al seu vocabulari.

Els mussols, les abelles, els ases i les gallines habiten les seves obres com a companys de la quotidianitat. Són els animals que observava a l’era, els que sentia a la nit des de la cabana del bosc del Siscar, els que formaven part de la feina diària al camp.

Guinovart els plasma des de la proximitat i l’afecte. L’ase de tir, el brunzit de l’abella, el moviment erràtic de les gallines o la presència estàtica del mussol són capturats amb traços ràpids i materials diversos. Aquestes peces reflecteixen la fascinació d’aquell infant de ciutat que descobria la vitalitat del món rural, i que anys més tard decideix recrear-lo al seu taller com un joc de memòria, gaudint de les formes d’aquella primera trobada amb la natura.

Aquesta actitud juganera es fa encara més evident quan la mirada de l’artista s’abaixa arran de terra. La pregunta «Qui s’hi amaga?» es converteix en el motor d’una recerca fascinant entre els rostolls i els terrossos d’Agramunt. És aquí, en el detall més minúscul del paisatge, on el nen Guinovart descobreix un univers en miniatura ple de vida, un món secret que més endavant traslladarà a la seva obra amb la mateixa il·lusió de qui troba un tresor amagat.

El cargol, per exemple, apareix com un element màgic i sorprenent. Per a un infant, trobar un cargol després de la pluja és tot un esdeveniment. Guinovart se sent atret per la closca d’aquest mol·lusc, per la perfecció geomètrica de l’espiral i pel seu ritme pausat. Plàsticament, el cargol li permet jugar amb les formes corbes, amb els relleus i amb la idea mateixa de l’amagatall: la d’aquella criatura tímida que es retreu i s’amaga dins la seva pròpia casa de matèria.

D’altra banda, les formigues representen el moviment constant, el bellugeig incansable que fascina qualsevol nen que s’asseu a observar el sòl. Seguir el camí d’una filera de formigues és un dels primers jocs d’exploració de la natura. En l’obra de Guinovart, aquests petits insectes es tradueixen en línies dinàmiques, en traços nerviosos i en textures que recorren la superfície del quadre, convidant l’espectador a apropar-s’hi i a resseguir-ne el rastre amb la mirada.

En definitiva, l’animalari de Guinovart ens recorda que l’artista mai va deixar de ser aquell nen d’Agramunt que jugava a descobrir què s’amagava darrere d’una pedra o sota una bala de palla.

Les seves obres ens interpel·len directament i ens conviden a participar en aquest joc. Ens demanen que ens hi apropem, que mirem amb atenció entre la pintura i els materials, i que responguem, amb la mateixa curiositat infantil, a la pregunta: I aquí, qui s’hi amaga?

Fundació Espai Guinovart