cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Ignasi Aballí

Pósit

Ignasi Aballí s’adona de l’excés de soroll, de substantivització, de marca, d’objectes, de jo, i de com aquest excés va en detriment del sentit, de la consciència pròpia. Així, es proposa de desconstruir (o reconstruir) la naturalesa del fet creador i, amb aquesta, de la identitat que es desenvolupa en la dialèctica entre la nostra voluntat i el món. I quin és el factor, el vehicle i el substrat de totes les nostres accions i del seu possible sentit? El temps.

Aballí segueix un mètode singular: deixar fer, no fer sinó que el temps pinti, modeli, composi, faci. Ho ha posat en pràctica amb l’obra d’art (per exemple, al seu llenç cobert de la pols adherida durant anys) i també en allò que l’envolta, legitima i comunica: l’exposició. El 2008, al Museo de Portimão, va deixar la seva càmera fotogràfica dins d’una vitrina i es va comprometre a no fer cap foto durant el temps que durés la mostra. Per a l’Espai Guinovart d’Agramunt, Aballí ha proposat un treball específic. Però no hi ha cap peça, ni l’artista ha produït res, sinó que la peça és una exposició. Pòsit és una exposició d’obres que Aballí ha anat acumulant al llarg del anys, per interès o casualitat, de Josep Guinovart. Lògicament, com a exposició és molt modesta, mínima i fragmentària, comparada amb el que es pot veure sincrònicament a l’Espai Guinovart, on s’ofereix una selecció molt notable d’obres.

Aballí presenta una obra que no és tal, que no ha esta feta sinó recollida (després de constituir-se a l’atzar del temps) i que ha estat produïda per un altre autor. El que hi veiem és el que li resta físicament a Aballí de Guinovart: un pòsit, és a dir, allò que el temps ha anat decantant, per oposició al (di)pòsit que es constitueix deliberadament en l’afany protector d’estalvi i de previsió de futur. Aballí recontextualitza aquests vestigis, però no es tracta simplement (com ja havien fet abans els informalistes i els neorealistes) de detritus, sinó de l’absència, que és una espècie de presència particular, en negatiu, tant de l’autor (Aballí?) com del productor (Guinovart?).

Aballí prefereix inventariar, classificar, recollir sense acumular o atresorar, per fer visibles processos i realitats. Enfront de la cultura contemporània del consum i de la quantitat, ofereix una alternativa tan discreta com contundent. En darrer terme, potser és aquest l’aspecte que reuneix dos artistes tan diferents generacionalment i pels continguts: aquesta mena d’ecologia fonamental. Guinovart l’expressa de manera romàntica, Aballí ho fa de forma econòmica. No en varia la pertinència.

Àlex Mitrani