cat | cast | eng

"Referents vitals"

Josep Guinovart.

Museu d'art de Girona

La descoberta de l’art romànic, i especialment les pintures dels absis de les esglésies de la Vall de Boí, van marcar les seves primeres obres. Guinovart va formar part de l’efímer Grup Taüll (1955), juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muixart,  Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies. Llavors tots ells eren joves artistes que desitjaven la transformació de l’art a Catalunya i que acabarien, cadascun evolucionant amb el seu estil propi, conformant l’avantguarda de l’art català de mitjans del segle XX.

Abans però, Guinovart havia mirat i s’havia imbuït de les gitanes de Nonell, dels paisatges de Gimeno o de Joaquim Mir i de les obres de Benjamin Palència. Aquests artistes serien els primers fonaments de la seva pintura: dels seus primers quadres a l’oli, paisatges de Castelldefels o d’Agramunt, però també d’obres posteriors, plenament abstractes, en les que destil·la l’essència de tots ells.

Grans referents de Guinovart seran Picasso i també Miró i Dalí amb els que va mantenir relació més directe. Guinovart, en la seva constant mutació, també experimentarà amb les iconografies surrealistes o s’inspirarà en els paisatges més dalinians com el cap de Creus, fent-ne lectures i propostes pròpies. També beurà de les aparents simplicitats compositives de l’obra de Miró o experimentarà amb les formes cubistes de Picasso. De tots ells i sobretot de les seves obres, Guinovart en farà una reflexió i hi establirà diàlegs molt particulars en el seu procés constant i inacabable d’experimentació artística, gairebé com a homenatges.

Finalment, l’exposició condueix  als referents més propis, més intrínsecament lligats a la vida de l’artista i on es reconeix a ell mateix: l’ofici de pintor, tant present en l’obra Brotxa Bandera (1970), i els seus entorns més immediat, Castelldefels i Agramunt.

En l’exposició hi és present el Guinovart dels inicis i el de les últimes etapes:  el Guinovart realista, expressionista, magicista, matèric, informalista, abstracte..;  però sobretot evidència la recerca inacabable i l’experimentació constants amb tècniques, suports i materials i el diàleg permanent amb la tradició i amb les fons que més directament els van marcar.

L’exposició es tanca amb la projecció de la cantata homenatge que li va dedicar Carlos Santos “Gui-no-vart” (2007) interpretada per la Coral d’Avui. Una aclucada d’ull als artistes que en han trobat en Guinovart i la seva obra un referent, també, d’inspiració i nova tradició.

Tal i com descriu Raül Garrigasait en el text de presentació de l’exposició (Tradició, 2018): Els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors: per a ells, la sensualitat no és l’objectiu hipotètic de l’art sinó la seva premissa. Des de bon començament operen amb els porus plens de realitat, amb la saviesa antiga de l’home total, màgia i matèria i paraula foses. Crear tradició, per a ells, és fregar-se amb els llocs i els universos dels altres artistes fins a encendre’ls i veure’ls fulgurar.