“L’art s’alimenta de la vida, però dins la vida del pintor - l’art del passat i l’art dels altres- hi té un paper importantíssim”.

Aquestes paraules d’en Ràfols Casamada són certeres, som sempre resultat de vivències, memòria, sensacions, de l’art del passat i del present, de l’art dels altres, dels que més ens identifiquem i estimem.

Sempre la pintura de l’Albert m´ha enlluernat, ja des de els anys seixanta obres com “Crònica familiar”, “L’emoció i la raó” són plenitud d’expressió, construcció i equilibri, com la sèrie “Alícia” (1972), “Blau sostingut” (1978), “Hivernacle” (1982), “Gran quadre gris” (1985) sensibilitat, cromatisme, espai i llum com paraules pintades fugint de ser desxifrades, exaltació, plaer i desig d’inventar pintura a cada instant. Aquestes característiques han estat constants en el curs de la seva obra.

També es fa important aclarir certs tòpics ja que molt sovint al pintor se l’encasella. En el cas concret d’en Ràfols moltes vegades se´l acostuma a situar en territoris exclusius de lirismes i suavitats cromàtiques, aquí utilitzaré unes paraules de Georges Raillard sobre l’obra del pintor:” No hi ha pas esteticisme sense la passió - encara que sigui retinguda en les seves formes - de convertir el món segons la seva sensibilitat. Aleshores no cal parlar alt per fer entreveure el somni d’una harmonia.” És cert que sovint la passió se l’empassa per equilibrar i potenciar l’espai, per donar a cada centímetre quadrat de pintura una tensió contínua. Tenim una anècdota significativa del seu  registre passional, en un viatge de Setmana Santa a Sevilla al passar a la seva alçada La Macarena va llençar un gran crit de “Guapa ...!” que va ofegar el pobre cantaor que en aquells moments estava en plena saeta.

Aquest pintor és un pou cultural d’arrels i d’orígens, entroncat a la Catalunya més antiga i moderna, progressista, brillant i lluminosa. Per la seva labor pedagògica, poètica i literària, pel seu compromís cultural, per tant, social l’Albert Ràfols Casamada ens marca unes pautes que, en uns moments tant baixos de la nostra societat, és un model que no podem estalviar.

Ara farà cinc anys que vàrem inaugurar aquest Espai a Agramunt, avui 30 de maig inaugurem aquests dotze “papers d’abril” , celebrem, doncs, aquesta exposició com a festa. Aquests “papers d’abril “ són sorprenents i estan en línia, llum i tensió del seu millor moment. És molt difícil dir tant amb tant poc.

Gràcies, Albert.
Josep Guinovart