cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

María Helguera

Perder la cabeza

Diríeu que la puixança de la pintura de María Helguera dimana, en gran mesura, d’una relativa, i extremadament destra, immediatesa en l’execució, d’una espontaneïtat personal i molt intel.ligentment sensible i riquíssima, que prové d’una llarga experiència de treball amb la pintura i que defuig, per acomodatives, l’exquisidesa i la delectació en la realització.

I si bé en força obres d’art hi ha presentació de si mateixes arran de la representació d’alguna cosa i, a l’inrevés, hi ha representació a partir de la presentació d’una obra, en aquestes pintures de María Helguera totes dues coses, presentació -epifania magnífica d’un espai visual- i representació -reflex admirable d’una realitat suposada-, s’hi confonen. I això en pintura, i art en general, no és pas gaire corrent.

Aquesta, diguem-ne, peculiaritat porta que -o permet que- cada espectador transformi les teles o els papers de María Helguera, se’l faci seus, els visqui. Per què i com passa això? Ho anirem veient.

Estic segur que, igual que s’esdevé amb les obres de tots els artistes, diguem-ne, veritables, un quadre de María Helguera és tants quadres diferents com el nombre d’espectadors que el miren, i fins i tot un sol espectador veu el mateix quadre de maneres molt diferents segons les circumstàncies subjectives i també objectives, com ara el lloc on és mirat el quadre.

I tot plegat contradeix el concepte de percepció distreta de què parla Walter Benjamín i que ve a ser l’actitud més o menys passiva a què compel.leixen avui certes obres d’art a certs espectadors d’art. La percepció distreta equivaldria a ser mirat de cua d’ull per l’obra, o a mirar de reüll l’obra, com de passada, sense entrar-hi gaire.

  Les peces de percepció distreta no exigeixen cap observació especial ni exclusiva, de tal manera que l’ull ja no pastura pas per aquestes obres, ans més aviat només les copsa despreocupadament, igual que aprehèn i que és aprehès per una tanca publicitària. Així, el cop de puny que Miró volia per a la pintura, per a l’art, queda disminuït a un saltar a la vista, a un fer-se notar.
 
I el cas és que, ben al contrari d’exigir percepció distreta, les teles i papers de María Helguera rebutgen l’efectisme del simple impacte visual, ens hi fan pasturar engrescadorament la mirada, ens permeten de recrear-nos-hi, de tornar a crear la mirada.

O sigui, l’art d’Helguera, a diferència dels reclams publicitaris i similars, no solament ens subjuga, no únicament reclama de ser advertit, sinó que ens demana una atenció específica a fi que, com a espectadors, transformem el quadre amb la nostra percepció, que ja no serà simplement distreta, sinó sobretot amatent.

Llavors, la presentació de la pintura acaba essent una manifestació pletòrica d’allò que tot just existeix allà, que ha estat creat en aquell espai concret, i que és una realitat pictòrica que, en l’obra de María Helguera, inclou la representació d’uns arquetips punyents, potents, que hipnotitzen i que s’estampen a la ment i a la sensibilitat.

Aquests arquetips redunden en si mateixos i alhora, com els tòtems, a través de si mateixos remeten a imatges indefinides de la memòria col.lectiva i per tant també individual. Sí, els arquetips d’Helguera i llur inseparable entorn pictòric en el qual emergeixen, ens conviden a pasturar amb la mirada per tot el rectangle treballat, pel quadre. I com més hi pasturem més se’ns fan nostres els arquetips i llur voltant, i més hi guanyem.

Les pintures de María Helguera no se’ns imposen pas, sinó que més aviat nosaltres acabem imposant-nos-hi. I talment ens hi és demostrada la saviesa subtil de l’art de la gran pintura, que, a canvi de la nostra contemplació activa, ens dóna un coneixement que només la pintura ens pot oferir.              

Carles Hac Mor