Exposicions / Petit espai

  • Cicle Invasions subtils…
  • amb Laurent Jiménez-Balaguer
  • 13/10/2012 - 30/11/2012
PDF

Vaig conèixer Guinovart a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, entre els anys 1941 i 1944. Jo tenia tretze anys i ell, catorze. Quatre cursos consecutius que foren per a nosaltres, quasi nens, el principi d’una forta amistat... Juntament amb Amadeo Plaza, éremels tres amics íntims.
En aquest període, Guinovart i jo anàvem molt sovint (durant els caps de setmana) a pintar a l’aire lliure, a Monistrol (Montserrat). L’any 1946, ens vam inscriure plegats als cursos de dibuix del FAD (Foment de les Arts Decoratives). Més tard, al Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. El 1952, Guinovart va obtenir una beca i va marxar a París. Juntament amb Víctor M. d’Imbert, ens vam trobar vàries vegades, sobretot amb ocasió de la III Biennal Hispanoamericana d’Art (1953). La nostra darrera trobada fou a París, a la Galeria Lina Davidov, amb motiu d’una exposició seva personal. Conec molt bé la trajectòria artística de Guinovart. El nostre diàleg...? Personalment difícil. Per a mi, Guinovart sempre ha representat i ha estat arrelat a la seva terra. Jo he volgut i he lluitat sempre per un art internacional. Però el seu caràcter i el meu corresponien a una voluntat de triomf... sabíem el que volíem i ens vam entestar sempre a aconseguir-ho. Avui, en aquesta trobada espiritual, una molt forta abraçada a Guinovart, un home apassionat... i una neta admiració envers la seva obra, d’una força plàstica vital.

Laurent Jiménez-Balaguer (Boulogne-Billancourt, 23 de setembre 2012)

En aquest exposició, dins el cicle «Invasions subtils», hem volgut convidar a l’Espai Guinovart d’Agramunt l’artista Laurent Jiménez- Balaguer (L’Hospitalet de Llobregat, 1928) per tal que un petit tast de les seves peces, tres obres que provenen del Museu de L’Hospitalet, dialogui amb una selecció de peces de «Projecte de mirada» (1996), de Josep Guinovart, en una autèntica invasió subtil plàstica i poètica d’ambdós mons creatius. Amics i companys des de la dècada dels anys quaranta, Jiménez-Balaguer i Guinovart s’iniciaren en una figuració esquemàtica i ingenuista que defugia els estereotips obsolets de l’art de postguerra. Visqueren junts els temps dels estudis a la Llotja, els cursos i les activitats del FAD, les reunions del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Participaren en exposicions com els Salons d’Octubre i la III Biennal Hispanoamericana d’Art. En la dècada dels anys cinquanta, descobriren el crit de llibertat que suposava l’informalisme, tot i que els seus temperaments els dugueren a recórrer viaranys estètics diferents. Després, vingué la distància, Barcelona i París, l’arrelament al territori i al moment històric que es vivia a l’Estat espanyol versus la recerca d’un llenguatge sígnic universal centrat en la memòria i el cos. Anys més tard, però, ens resta el testimoni de dues trajectòries artístiques incontestables, de dos temperaments artístics que han partit de la matèria per depassar-la, que han creat un llenguatge propi per parlar una nova llengua, que han partit d’allò real per bastir una obra que cerca en el misteri.

No és casual, doncs, que en l’obra de Jiménez-Balaguer puguem trobar alguns elements que també observem en obres de Guinovart: ovals, remolins i espirals, creus abatudes, quadrats esquinçats o la forma de l’infinit. Les tres obres que presentem al Petit Espai d’Agramunt responen a dos moments cronològics diferents en la trajectòria de Jiménez-Balaguer: a Sans titre (1956), el pintor consolida l’articulació d’un llenguatge abstracte atrevit i trencador, del qual Tharrats destacà la voluntat d’«aixecar el teló de la naturalesa, pel seu afany transcendent de descobrir un misteri que gravita en allò universal»; les altres dues peces, Le temps qui fuit (2001) i L’Espagne en moi (2002), tot i la distància temporal i estètica, responen al mateix desig de copsar l’inaprehensible, de convertir en matèria el misteri, de lligar o cobrir l’espai per fer-lo visible. Tal com ho defineix Albert Mercadé: «Un totèmic esforç de control i depuració del caos que provoca que la seva obra acabi concretant-se en simbologies que tendeixen a les formes concretes, encara que no de concepció diguem-ne euclidiana, sinó més aviat de geometria natural, gairebé còsmica».

En tots dos creadors, Guinovart i Jiménez-Balaguer, es manifesta una transcendència metafísica que els du a crear enigmes plàstics d’una força demolidora que permet albirar, des d’un punt de partida concret (matèria, espai, temps...) elements que defugen i traspassen tota concreció.

Sílvia Muñoz d’Imbert
Historiadora i crítica d’art

Exposicions anteriors

1