Exposicions / Temporals

  • Josep Guinovart
  • Agramunt a Guinovart
  • del 15/12/2012 al 19/5/2013
PDF

“Jo vaig estar a Agramunt els anys 1937-1938, en plena Guerra Civil. El primer bombardeig de la vila va determinar la fugida cap al camp, on vàrem viure molt plegats, avi, mare, ties i germans, en una cabana. Això obligava a mantenir una relació directa amb la naturalesa, com també amb elements, coses, eines, animals. [...] Ben entrats els anys 70 o al començament dels 80, per raons familiars i d’amistat, reprenc el contacte amb Agramunt, després de molt de temps. Aleshores vaig anar descobrint les fonts, l’origen de certes estructures del meu llenguatge; obsessions, materials com la terra, la palla, el gra. La identificació amb les geografies i els entorns àrids. La possibilitat d’aquest Espai em dóna l’entusiasme per fer coherents idea i sentiment. No he pretès de fer un museu, sinó una obra que pertanyi a Agramunt, al seu entorn, als seus habitants, a aquestes terres i a les seves estacions: simplicitat des del verd de la primavera fins als daurats dels blats de l’estiu, dels rostolls de la tardor vermella a la gamma freda i boirosa de l’hivern. Agramunt, més Segarra que Urgell. Amb el misteri quiet de la conca del Sió”.

Josep Guinovart

Si d’una cosa ets conscient quan coneixes l’Espai Guinovart d’Agramunt i, posteriorment, t’endinses en la seva història i la seva activitat diària, és del fet que l’obra de Josep Guinovart no només hi és present de forma evident, sinó que existeix un vincle profundament intens entre la seva obra i Agramunt o, tal com va escriure Guillem Viladot, la seva obra transmet una «comunió intensíssima amb Agramunt».

La persona i l’art de Guinovart no només són obra materialitzada en un espai, sinó que s’han convertit en símbol compartit per uns habitants que han sentit com a seu un llenguatge que feia referència a la seva realitat passada o present, una manifestació artística en què són protagonistes la terra, el blat, les eines del camp, el temps, les estacions, la pluja, el sol, la lluna i els estels, però no des del punt de vista allunyat i idealitzant de qui desconeix el món del camp, sinó des de la visió d’aquell que l’ha conegut a fons i n’ha quedat captivat: un món de bellesa dura i àrida, de lluita i esforç constants.

Per aquest motiu, l’obra de Guinovart que pot veure’s en l’espai que obrí a Agramunt l’any 1994 ha passat a convertir-se en aquell «homenatge a la col·lectivitat» del qual parlava Viladot, un autèntic reconeixement a tot un poble que, alhora, ha acabat reconeixent-se en aquest espai i en aquesta obra, tot fent-se'ls seus.

Cinc anys després de la mort de Josep Guinovart, ha estat Agramunt qui ha volgut recordar-lo i homenatjar-lo a través de la seva obra, han estat els seus habitants, a través d’associacions, entitats i grups diversos, els que han escollit les obres que volen que siguin presents en l’Espai, en una mena de comissariat col·lectiu i compartit que ha fet reviure la memòria de l’artista.

Aquest homenatge coral i multitudinari en què s’ha abocat tanta gent no només és per recordar la persona de Josep Guinovart, sinó també per adonar-nos que, a través de la seva obra, Guinovart es converteix en quelcom present per a tots aquells que participem en l’homenatge, tot esdevenint símbol d’un encontre únic i màgic: l’encontre de l’art i la terra, de Guinovart i Agramunt.

Sílvia Muñoz d’Imbert
Historiadora i crítica d’art

                                                                                                                           

Exposicions anteriors

1