cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Quim Tarrida

Subbombs

«Sous les pavés, la mer» («sota les llambordes, el mar»), deia un cèlebre grafit del maig del 68. Amb Subbombs constatem, en canvi, que sota de les imatges, amagades però persistents, impertinents, hi ha altres imatges, els fragments d’una altra raó de les coses. La nostra societat d’avui potser ja no dóna tan fàcilment peu a la ingènua utopia. En canvi, la satisfactòria comoditat o les petites urgències de la nostra quotidianitat ens fan abaixar la guàrdia sobre la sibil·lina construcció dels relats col·lectius conduïts per interessos perversos, sobre com ens narcotitzen o manipulen. Hi una imatge sota la imatge i és particularment significativa.

Quim Tarrida explica que, mentre mirava uns vídeos sobre les respostes cíviques a la guerra de l’Iraq, el seu ordinador es va penjar i a la pantalla varen apareixer un seguit d’imatges incomprensibles i caòtiques. Són aquestes aparicions atzaroses sorgides d’un col·lapse informàtic allò que fonamenta Subbombs. Aquestes «imatges corruptes», tal com ell les anomena lúcidament, són el resultat d’una falla del sistema, d’una saturació de la informació, molt a prop dels conceptes de l’accident o la catàstrofe tal com Paul Virilio els ha definit: com una conseqüència del nostre sistema hipertecnològic i de la dominació per la velocitat.

Alguna cosa en aquest mosaic pixelat recorda la simplicitat dels primers videojocs basats en la guerra (Space invaders i altres batalles estel·lars), on tots podem descodificar els bombardejos malgrat estar esquematitzats al màxim. La seva bellesa és, com l’estetització de la política que denunciava Walter Benjamin, sinistra. Hi ha quelcom d’inquietant en la bellesa formalista (la que es mou entre el transcendentalisme experimental de l’abstracció i la superficialitat decorativa) que s’observa a la sèrie Subbombs. El seu atractiu hipnòtic i lleument indiferent envers l’espectador, esotèric, no aconsegueix camuflar les ressonàncies figuratives amenaçadores. Passa de ser una imatge oculta a ser reveladora i ens adverteix sobre l’engany, aixi com sobre el cinisme de l’eufemisme danys col·laterals.

Subbombs és una peça que pot semblar excèntrica dins de la producció de Quim Tarrida, realitzada sovint en un imaginari pop d’aspecte lúdic. L’ocasió d’exposar-la a l’Espai Guinovart li atorga una especial pertinència: enllaça amb la preocupació de Josep Guinovart entorn dels conflictes i el patiment humans, així com amb la memòria dels bombardejos d’Agramunt durant la Guerra Civil (encara present, subterrània però indefugible, al refugi de sota l’església de Santa Maria). L’accident, l’error sobtat, és l’esclat-llampec que, en el present, fa ressorgir la consciència d’una violència que el temps no esborra.

Àlex Mitran