cat | cast | eng

Descarrega't el   PDF

Segona Petita antologia de tres

Josep Guinovart

COL·LECCIÓ DE LA FUNDACIÓ PRIVADA ESPAI GUINOVART D'AGRAMUNT (1948-2003)

Ara fa un any, amb motiu de la celebració del desè aniversari de la inauguració de la Fundació Privada Espai Guinovart, vàrem presentar la “Primera Petita antologia de tres”. Era la primera exposició d’una sèrie de tres que tenen per objectiu presentar (a manera de “petites antologies”) la col·lecció permanent de la Fundació. Tal com explicàvem llavors, les successives donacions de Josep Guinovart han anat constituint un fons notable que compta amb dos-cents vint quadres, quaranta-quatre escultures i dues instal·lacions.

Per a aquesta “Segona Petita antologia de tres”, hem considerat interessant tornar als inicis, a l’exposició inaugural de l’any 1994 i recuperar la terra. Recuperar la terra en un doble sentit. D’una banda, en el sentit que li donava Guinovart al catàleg que llavors es publicà: <<La possibilitat d’aquest Espai em dóna l’entusiasme per fer coherents idea i sentiment. No he pretès de fer un museu, sinó una obra que pertany a Agramunt, al seu entorn, als seus habitants, a aquestes terres i a les seves estacions: simplicitat des del verd de la primavera als daurats dels blats de l’estiu, dels rostolls de la tardor vermella a la gamma freda i boirosa de l’hivern. Agramunt, més Segarra que Urgell. Amb el misteri quiet de la conca del Sió>>1. Les obres que ara presentem reprenen l’expressió d’aquest sentiment de pertànyer a un paisatge i al seu paisanatge. I en part és així perquè moltes varen ser a l’exposició Raó de rostoll, presentada al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida a finals de 2003 amb motiu de la concessió del premi d’arts plàstiques Medalla Morera l’any anterior. Formen part d’un seguit d’obres que, periòdicament (1948, 1975, 1994 i 2003), recuperen les vivències d’Agramunt per recrear-les novament sota una nova perspectiva: la que dóna el pas del temps. I és que, com diu Guinovart, <<[...] jo tenia nou anys i vam anar a Agramunt.

Aquesta circumstància ha marcat per sempre la meva trajectòria. El meu tatuatge és la terra>>2. Però aquest recuperar la terra ens porta indefectiblement a considerar la terra en un segon sentit. Com a element, com el material on tot germina i a on tot torna al final del seu cicle. I Guinovart ha sabut apropiar-se de la terra incorporant-la a la seva obra. Els rostolls, el gra, el fang, la iconografia de les feines al camp i del cicle de la vida amb les seves estacions formen part del llenguatge guinovartià des de l’any 1948, quan pintà La sèrie del blat. Perquè en la seva obra, idea i sentiment han anat plegats, conjuminant el treball manual amb l’intel·lectual. Com diu Carles Hac Mor: <<[...] L’art de Guinovart és mental per tal com és material, i a l’inrevés. I, precisament per això, les seves obres, segons com, són més conceptuals que no les dels qui no s’embruten les mans perquè només pensen, tot just tenen idees. Guinovart reflexiona a través de la matèria, de les mans, de la pinzellada, dels colors, de les formes. Pensa i diu allò que únicament pot ser pensat i dit a través del seu treball i del resultat d’aquest>>3. La seva obra és una recerca constant de l’equilibri entre forma i contingut. Tant de bo que el ferm compromís de Guinovart entre l’ètica i l’estètica ens porti, també, a recuperar la Terra.